Avui, el meu avi ha fet setanta-cinc anys. L'Esteve Encesa i Vila està bé de salut, llegeix el diari, mira la televisió i, de tant en tant, s'entreté amb algun llibre.
No té cap enfermetat i surt bastant a fer un volt i pel mercat d'Anglès.
Vaig rumiar, dies enrere, que un fet com aquest - em refereixo a cumplir setanta-cinc anys - era un esdeveniment digne de ser celebrat. Aquest esdeveniment consistirà a anar a dinar a les Mellorquines - el seu propietari - un pastís de xocolata amb les corresponents setanta-cinc espelmes. Per donar un aire més festiu a la celebració convidaria els meus amics, l'Aleix i l'Enric...

En el retorn a casa, abans de marxar, l'Enric ens ha comentat que estava molt content perquè tot havia anat molt bé. L'avi ho ha confirmat << Ha estat perfecte. Tot tan perfecte que, amb tanta gent que m'ha fet petons, m'extranya que no m'hagin deixat ple de babes >>. Me l'he mirat, estava exultant. Durant unes hores, l'av ha estat el protagonista absolut. Sense voler, penso dins meu, deixem de banda els vells.

El meu avi ha tingut una vida plena, tot i que no ha inventat res, ni ha fet cap obra important. Ha estat una persona normal i corrent. Ell, com milers d'homes, ha representat un tipus callat d'home, ben educat, religiós i de conviccions morals fermes.
En quedar-nos sols, llibreta i boligraf a mà, li he demanat com havien estat els seus setanta-cinc anys de vida. Semblava com si l'avi, un senyor de Sant Julià de Llort, estigués esperant les meves paraules. Amb gran tranquil·litat, com l'aigua clara que brolla per la muntanya, m'ha dictat tot això que vosaltres ara llegireu.